Estudi i caracterització del territori argàric alicantí
Juan Antonio López Padilla
Sergio Martínez Monleón
Francisco Javier Jover Maestre
2015
[page-n-1]
[ 124 ]
[page-n-2]
ESTUDI I CARACTERITZACIÓ
DEL TERRITORI ARGÀRIC ALACANTÍ
Juan Antonio López Padilla, Sergio Martínez Monleón, Francisco Javier Jover Maestre
Universitat d’Alacant
En el moment en què, cap a mitjan del segle passat, va
quedar establida l’existència a la península Ibèrica de diverses àrees culturals contemporànies a la cultura d’El
Argar (Tarradell, 1949), també es va trencar per sempre el
paradigma que fins llavors havia fet sinònims els termes
«cultura d’El Argar» i «edat del bronze peninsular». Des
d’aquell moment, i durant un llarg període, les terres del
sud d’Alacant —en essència, les conques del Baix Segura i
del Vinalopó— van quedar irremeiablement involucrades
en un viu debat que tractava d’aclarir on havia de fixar-se
la delimitació septentrional de l’espai argàric i la seua frontera amb el denominat «bronze valencià» (Tarradell, 1965;
Hernández, 1986). L’increment notable del registre arqueològic obtingut a la zona entre els anys huitanta i noranta
(González, 1986; Hernández, 1990; 1994; González i Ruiz,
1995; Simón, 1997), però, sobretot, el canvi en la perspectiva des de la qual abordar aquesta qüestió, abandonant
< Enterrament infantil en urna
(Cabezo Pardo, Sant Isidre / la Granja de Rocamora).
les posicions eminentment culturalistes (Hernández, 1997)
per altres posicionaments teòrics (Jover, 1999) que incidien en el valor de l’espai social com a unitat d’observació
pertinent per a l’anàlisi de les pràctiques socials del nostre
passat (Bate, 1998), van possibilitar l’aprofundiment en el
complex bosc de relacions intersocials establides entre la
societat argàrica i les comunitats del seu entorn immediat,
alçat en el límit mateix dels territoris respectius, i la fixació
d’aquest adequadament en l’espai i en el temps (Jover i
López, 2009) (Fig. 1).
L’anàlisi de la distribució territorial de les pràctiques funeràries (Jover i López, 1997) i de certs elements
molt lligats a la reproducció socioideològica d’El Argar
(Jover i López, 2004) situava les comarques del Baix
Segura i Baix Vinalopó clarament en l’àmbit argàric, i s’establia una frontera —vigent almenys durant les primeres
centúries del II mil·lenni cal BC— en el marge muntanyós
[ 125 ]
[page-n-3]
1. Illeta dels Banyets
2. Tabayá
3. Conjunto de la Serra del Búho:
• Serra del Búho I
• Puntal del Búho
• Serra del Búho III
• Serra del Búho IV
4. Barranco de los Arcos
5. Caramoro I
6. Pic de les Moreres
7. Cabezo de Hurchillo
8. El Morterico
9. Castillo de Abanilla
10. La Mina
11. San Antón
12. Grieta de los Palmitos
13. Laderas del Castillo
14. Cabezo del Pallarés
15. Cabezo Pardo
16. Cabezo del Molino
17. Arroyo Grande
18. Cabezo del Moro
19. Cuestas del Pelegrín
20. Cabezo de La Mina
21. Cabezo del Rosario
22. Cabezo del Mojón
23. Cabezo de las Yeseras
Fig. 1. Mapa amb indicació de la frontera argàrica del 1950 cal BC
(línia de punts) i la localització dels jaciments argàrics del Baix
Segura i el Baix Vinalopó.
del subbètic alacantí (Jover i López, 1999). Una frontera
amb un caràcter polític indubtable, que, des del nostre
punt de vista, és el que calia esperar en el cas d’una societat com l’argàrica, que des de feia molt, per consens,
es considerava fortament jerarquitzada, i a la qual alguns
investigadors fins i tot havien arribat a atribuir un caràcter
estatal (Lull i Risch, 1995).
En canvi, les comunitats del prebètic meridional
valencià emplaçades al nord de la frontera esmentada
[ 126 ]
oferien una imatge molt més difusa i menys consistent
quant a la seua caracterització des del registre arqueològic, la qual cosa va estimular l’interés en l’anàlisi dels
patrons d’ocupació del territori i en l’excavació i l’estudi d’un conjunt variat d’assentaments en aquesta zona
(Hernández, Jover i López, 2013). Com a resultat, cap al
començament del segle xxi, s’assistia a la paradoxal situació de disposar d’un registre de l’àrea del prebètic valencià considerablement més actualitzat i complet que el
que oferia l’àmbit argàric alacantí, en gran manera deutor encara de les dades i els materials proporcionats pels
[page-n-4]
treballs pioners de Julio Furgús (1937) i Josep Colominas
(1936) a San Antón i Laderas del Castillo.
Així, el 2005, es va emprendre un ambiciós programa de prospeccions sistemàtiques a la zona del Baix
Segura i del Baix Vinalopó en el qual es pretenia actualitzar la localització cartogràfica dels jaciments i avaluar el
seu estat actual de conservació i l’extensió superficial del
depòsit sedimentari preservat en cada un (López Padilla,
2009a). Aquest estudi s’ha completat en dates recents,
ampliant la base d’informació cartogràfica i recalculant
l’extensió estimada dels jaciments mitjançant eines de
mesurament més precises (López, Jover i Martínez, 2014).
L’ampli conjunt de jaciments localitzats podria
classificar-se en quatre grups d’assentaments en funció
de la seua dimensió, cosa que també sembla advertir-se
en l’àrea nuclear de la societat argàrica (Arteaga, 2001;
Ayala, 1991; Lull et al., 2010). Els jaciments amb una
Fig. 2B. Barranc dels Arcs, emplaçat en una posició similar, sobre
el barranc del mateix nom.
extensió entorn de 2 ha serien els nuclis centrals de la
zona — San Antón i Laderas del Castillo— i després s’establirien tres grups més d’assentaments: els jaciments
entre 0,5-1 ha, que es localitzarien en els punts d’intercanvi fronterer i accés als principals recursos de la zona;
els poblats entre 0,1-0,3 ha, que repetirien el mateix esquema proposat per als assentaments del grup anterior,
però localitzant-se en punts secundaris; i, finalment, un
ampli grup de jaciments amb menys de 0,1 ha d’extensió
que es distribuirien per la resta de l’espai social argàric.
Un dels aspectes més rellevants que ha oferit l’estudi del territori argàric a Alacant és la situació estratègica que van ocupar determinats assentaments, segons
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
Fig. 2A. Vista de Caramoro I, ubicat en un talús sobre el llit del Vinalopó.
[ 127 ]
[page-n-5]
Fig. 3. Gràfic comparatiu de la superfície amb sediment arqueològic
dels jaciments de l’àmbit argàric del Baix Segura i el Baix Vinalopó
(esquerra) i els del Vinalopó Alt i Mitjà (dreta).
el nostre parer altament significativa del seu exercici en
funcions relacionades amb el control dels passos principals de comunicació interfronterers. El cas paradigmàtic
és el que registrem al llit del Vinalopó, on es constata un
equidistància amidada entre el xicotet assentament de
Caramoro I (Fig. 2), emplaçat just on el riu deixa d’encaixonar-se entre els relleus de la muntanya, al sud, i el
Puntal del Búho, a mitjan camí entre aquell i el jaciment
de Tabayá, al nord, just sobre el punt en què el Vinalopó
[ 128 ]
comença a travessar la serra en direcció al Camp d’Elx.
Sembla evident que durant molt de temps el corredor
que conforma el riu Vinalopó en aquest tram va exercir
un paper essencial com a àrea d’entrada i eixida del territori argàric de persones, productes i matèries primeres de
qualsevol tipus.
La comparació entre l’extensió dels assentaments
registrats al Baix Segura amb les que ofereixen els jaciments localitzats al Vinalopó Alt i Mitjà i a la Vall d’Albaida,
permet inferir immediatament la grandària superior dels
assentaments argàrics en relació als jaciments de posició
jeràrquica anàloga al territori perifèric (Fig. 3). Tan sols a
partir de ca. 1500 cal BC pareix que Cabezo Redondo, a
l’Alt Vinalopó, va arribar als nivells de concentració demogràfica dels principals centres argàrics precedents (López
Padilla, 2009a).
Una estimació a partir d’un càlcul conservador
d’aproximadament 1 persona per cada 25 m² ens donaria
com a resultat que un nucli com San Antón podria acollir
al voltant d’un miler d’habitants, mentre que els nuclis
de rang mitjà, com Cabezo Pardo, no estarien habitats
per més d’un centenar. No obstant això, aquests nivells
estarien molt per damunt dels que acollirien els encla-
[page-n-6]
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
vaments més xicotets, com el Barranco de los Arcos o
Caramoro I, on a penes hi hauria una vintena d’habitants.
Això vindria, segons la nostra opinió, a subratllar el paper
de centre polític exercit de manera continuada per San
Antón i Laderas del Castillo, i que en la zona perifèrica del
prebètic meridional valencià només seria assumit, molt
de temps més tard, per Cabezo Redondo.
L’excavació que entre 2006 i 2012 s’ha dut a terme
a Cabezo Pardo (López Padilla, 2009b), ha oferit dades
molt interessants sobre l’estratigrafia i l’organització urbanística d’un assentament de no més de 0,3 ha —que
podríem considerar prototípic dels assentaments de
rang mitjà del Baix Segura— alhora que ha proporcionat
la primera seqüència radiocarbònica per a un jaciment
argàric de la zona. D’acord amb la informació obtinguda, l’ocupació de Cabezo Pardo arrancaria entorn de
1950 cal BC, amb un poblat de cabanyes més o menys
allargades, de grandària mitjana i parets amb cantons
arrodonits, amb un sòcol de pedres i un alçat i coberta
construïts bàsicament amb fang pastat, canyís i brancatges. Sobre els paviments es van descobrir empremtes de
la utilització de pals per a la subjecció del sostre. Tots
aquests edificis van ser destruïts a causa d’un incendi
que degué produir-se cap al 1800 cal BC. Molt poc de
temps després, el poblat va patir una important transformació urbanística, almenys a la zona del cim, on es
van concentrar els treballs d’excavació. Allí es va constatar l’existència d’un edifici central, al qual se li endevinen
unes dimensions notables a pesar del seu pèssim estat
de conservació, i que va ser reconstruït o remodelat almenys tres vegades fins a l’abandó definitiu del poblat.
Al seu voltant discorria un carrer de poc més de 0,50 m
d’amplària, al llarg del qual es distribuïa una sèrie de
departaments, els paviments dels quals es trobaven en
una cota inferior a la d’aquella, i a la majoria dels quals
s’accedia a través d’una obertura dotada de escalons
rudimentaris (Fig. 4). Pràcticament tots aquests edificis
estaven dotats de bancades i d’un nombre considerable
de falques i estructures de maçoneria relacionades amb
la sustentació de la coberta. El més rellevant és l’edifici L,
que no disposava d’accés directe des del carrer, però que
tenia un banc corregut adossat a la cara interna de les
[ 129 ]
[page-n-7]
[ 130 ]
Fig. 4A. Cabezo Pardo (Sant Isidre / la Granja de Rocamora). Restes
de l’edifici central (a la dreta), del carrer i dels departaments situats
al sud (fons i esquerra).
Fig. 4B. Detall de l’enterrament femení de la tomba 1. L’esquelet jau
recolzat sobre el seu costat esquerre, amb els braços i les cames
fortament flexionats. A l’esquena, un bol de ceràmica.
parets, aquestes, a més, revocades amb una capa de calç
de color blanc. És l’única construcció d’aquestes característiques localitzada al jaciment. Quasi tots els edificis
van ser destruïts sense que es trobaren en el seu interior
evidències d’incendis, i sobre les seues ruïnes es va alçar
un altre conjunt d’estructures que repetien el mateix esquema urbanístic precedent, i que va perdurar almenys
fins a l’abandó definitiu de l’enclavament, entorn de
1550/1500 cal BC. Resulten molt notables les semblances
que en aquest aspecte guarda Cabezo Pardo amb l’orga-
nització urbanística observada al jaciment murcià de la
Tira del Lienzo, a Totana (Lull et al., 2012).
Esperem que els treballs acabats d’iniciar l’any
passat a Laderas del Castillo, a Callosa de Segura, aporten
altres novetats de no menor importància en relació a les característiques i la seqüència ocupacional d’un dels assentaments centrals de la zona, de manera que siga possible fer
comparacions en coordenades espaitemporals amb allò
que s’ha documentat a Cabezo Pardo.
[page-n-8]
da respecte a la resta del territori de l’Argar, tant en les
pràctiques socials registrades com en la pròpia dimensió
temporal; però, al mateix temps, s’hi aprecien certes característiques pròpies que potser es podrien atribuir a la
particular posició geopolítica que va ocupar l’espai argàric del Baix Segura i del Baix Vinalopó al llarg de la primera
meitat del II mil·lenni cal BC, i que també podria explicar
en part les peculiaritats del procés històric desenvolupat
a la zona a partir de 1500 cal BC (Hernández, 2009), en el
qual es va substanciar la dissolució de l’argàric en una altra realitat social completament diferent, en sintonia amb
el que va ocórrer a tot l’àmbit de l’Argar (Lull et al., 2013).
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
D’aquesta succinta anàlisi dels assentaments argàrics del Baix Segura i Baix Vinalopó podem, així, extraure
diverses conclusions preliminars. En primer lloc, constatar l’existència, entre ca. 2000 i ca. 1500 cal BC, d’un major
grau de jerarquització en l’àmbit argàric del Baix Segura
pel que fa al territori perifèric adjacent, que es manifesta
en la grandària superior dels assentaments i en un major
grau de concentració demogràfica als principals enclavaments. Aquest aspecte està íntimament lligat al desenrotllament d’un procés històric que, involucrant dues societats en contacte fronterer, va assignar un paper diferenciat a cada una d’elles en funció de situacions de partida
distintes, les causes i orígens de les quals enfonsen les
seues arrels, com a poc, en l’últim terç del III mil·lenni cal
BC (López Padilla, 2006).
D’altra banda, el que s’ha conegut fins ara i el que
permeten inferir els últims treballs és l’estreta sintonia
que l’àmbit argàric al sud de les terres alacantines guar-
[ 131 ]
[page-n-9]
[ 124 ]
[page-n-2]
ESTUDI I CARACTERITZACIÓ
DEL TERRITORI ARGÀRIC ALACANTÍ
Juan Antonio López Padilla, Sergio Martínez Monleón, Francisco Javier Jover Maestre
Universitat d’Alacant
En el moment en què, cap a mitjan del segle passat, va
quedar establida l’existència a la península Ibèrica de diverses àrees culturals contemporànies a la cultura d’El
Argar (Tarradell, 1949), també es va trencar per sempre el
paradigma que fins llavors havia fet sinònims els termes
«cultura d’El Argar» i «edat del bronze peninsular». Des
d’aquell moment, i durant un llarg període, les terres del
sud d’Alacant —en essència, les conques del Baix Segura i
del Vinalopó— van quedar irremeiablement involucrades
en un viu debat que tractava d’aclarir on havia de fixar-se
la delimitació septentrional de l’espai argàric i la seua frontera amb el denominat «bronze valencià» (Tarradell, 1965;
Hernández, 1986). L’increment notable del registre arqueològic obtingut a la zona entre els anys huitanta i noranta
(González, 1986; Hernández, 1990; 1994; González i Ruiz,
1995; Simón, 1997), però, sobretot, el canvi en la perspectiva des de la qual abordar aquesta qüestió, abandonant
< Enterrament infantil en urna
(Cabezo Pardo, Sant Isidre / la Granja de Rocamora).
les posicions eminentment culturalistes (Hernández, 1997)
per altres posicionaments teòrics (Jover, 1999) que incidien en el valor de l’espai social com a unitat d’observació
pertinent per a l’anàlisi de les pràctiques socials del nostre
passat (Bate, 1998), van possibilitar l’aprofundiment en el
complex bosc de relacions intersocials establides entre la
societat argàrica i les comunitats del seu entorn immediat,
alçat en el límit mateix dels territoris respectius, i la fixació
d’aquest adequadament en l’espai i en el temps (Jover i
López, 2009) (Fig. 1).
L’anàlisi de la distribució territorial de les pràctiques funeràries (Jover i López, 1997) i de certs elements
molt lligats a la reproducció socioideològica d’El Argar
(Jover i López, 2004) situava les comarques del Baix
Segura i Baix Vinalopó clarament en l’àmbit argàric, i s’establia una frontera —vigent almenys durant les primeres
centúries del II mil·lenni cal BC— en el marge muntanyós
[ 125 ]
[page-n-3]
1. Illeta dels Banyets
2. Tabayá
3. Conjunto de la Serra del Búho:
• Serra del Búho I
• Puntal del Búho
• Serra del Búho III
• Serra del Búho IV
4. Barranco de los Arcos
5. Caramoro I
6. Pic de les Moreres
7. Cabezo de Hurchillo
8. El Morterico
9. Castillo de Abanilla
10. La Mina
11. San Antón
12. Grieta de los Palmitos
13. Laderas del Castillo
14. Cabezo del Pallarés
15. Cabezo Pardo
16. Cabezo del Molino
17. Arroyo Grande
18. Cabezo del Moro
19. Cuestas del Pelegrín
20. Cabezo de La Mina
21. Cabezo del Rosario
22. Cabezo del Mojón
23. Cabezo de las Yeseras
Fig. 1. Mapa amb indicació de la frontera argàrica del 1950 cal BC
(línia de punts) i la localització dels jaciments argàrics del Baix
Segura i el Baix Vinalopó.
del subbètic alacantí (Jover i López, 1999). Una frontera
amb un caràcter polític indubtable, que, des del nostre
punt de vista, és el que calia esperar en el cas d’una societat com l’argàrica, que des de feia molt, per consens,
es considerava fortament jerarquitzada, i a la qual alguns
investigadors fins i tot havien arribat a atribuir un caràcter
estatal (Lull i Risch, 1995).
En canvi, les comunitats del prebètic meridional
valencià emplaçades al nord de la frontera esmentada
[ 126 ]
oferien una imatge molt més difusa i menys consistent
quant a la seua caracterització des del registre arqueològic, la qual cosa va estimular l’interés en l’anàlisi dels
patrons d’ocupació del territori i en l’excavació i l’estudi d’un conjunt variat d’assentaments en aquesta zona
(Hernández, Jover i López, 2013). Com a resultat, cap al
començament del segle xxi, s’assistia a la paradoxal situació de disposar d’un registre de l’àrea del prebètic valencià considerablement més actualitzat i complet que el
que oferia l’àmbit argàric alacantí, en gran manera deutor encara de les dades i els materials proporcionats pels
[page-n-4]
treballs pioners de Julio Furgús (1937) i Josep Colominas
(1936) a San Antón i Laderas del Castillo.
Així, el 2005, es va emprendre un ambiciós programa de prospeccions sistemàtiques a la zona del Baix
Segura i del Baix Vinalopó en el qual es pretenia actualitzar la localització cartogràfica dels jaciments i avaluar el
seu estat actual de conservació i l’extensió superficial del
depòsit sedimentari preservat en cada un (López Padilla,
2009a). Aquest estudi s’ha completat en dates recents,
ampliant la base d’informació cartogràfica i recalculant
l’extensió estimada dels jaciments mitjançant eines de
mesurament més precises (López, Jover i Martínez, 2014).
L’ampli conjunt de jaciments localitzats podria
classificar-se en quatre grups d’assentaments en funció
de la seua dimensió, cosa que també sembla advertir-se
en l’àrea nuclear de la societat argàrica (Arteaga, 2001;
Ayala, 1991; Lull et al., 2010). Els jaciments amb una
Fig. 2B. Barranc dels Arcs, emplaçat en una posició similar, sobre
el barranc del mateix nom.
extensió entorn de 2 ha serien els nuclis centrals de la
zona — San Antón i Laderas del Castillo— i després s’establirien tres grups més d’assentaments: els jaciments
entre 0,5-1 ha, que es localitzarien en els punts d’intercanvi fronterer i accés als principals recursos de la zona;
els poblats entre 0,1-0,3 ha, que repetirien el mateix esquema proposat per als assentaments del grup anterior,
però localitzant-se en punts secundaris; i, finalment, un
ampli grup de jaciments amb menys de 0,1 ha d’extensió
que es distribuirien per la resta de l’espai social argàric.
Un dels aspectes més rellevants que ha oferit l’estudi del territori argàric a Alacant és la situació estratègica que van ocupar determinats assentaments, segons
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
Fig. 2A. Vista de Caramoro I, ubicat en un talús sobre el llit del Vinalopó.
[ 127 ]
[page-n-5]
Fig. 3. Gràfic comparatiu de la superfície amb sediment arqueològic
dels jaciments de l’àmbit argàric del Baix Segura i el Baix Vinalopó
(esquerra) i els del Vinalopó Alt i Mitjà (dreta).
el nostre parer altament significativa del seu exercici en
funcions relacionades amb el control dels passos principals de comunicació interfronterers. El cas paradigmàtic
és el que registrem al llit del Vinalopó, on es constata un
equidistància amidada entre el xicotet assentament de
Caramoro I (Fig. 2), emplaçat just on el riu deixa d’encaixonar-se entre els relleus de la muntanya, al sud, i el
Puntal del Búho, a mitjan camí entre aquell i el jaciment
de Tabayá, al nord, just sobre el punt en què el Vinalopó
[ 128 ]
comença a travessar la serra en direcció al Camp d’Elx.
Sembla evident que durant molt de temps el corredor
que conforma el riu Vinalopó en aquest tram va exercir
un paper essencial com a àrea d’entrada i eixida del territori argàric de persones, productes i matèries primeres de
qualsevol tipus.
La comparació entre l’extensió dels assentaments
registrats al Baix Segura amb les que ofereixen els jaciments localitzats al Vinalopó Alt i Mitjà i a la Vall d’Albaida,
permet inferir immediatament la grandària superior dels
assentaments argàrics en relació als jaciments de posició
jeràrquica anàloga al territori perifèric (Fig. 3). Tan sols a
partir de ca. 1500 cal BC pareix que Cabezo Redondo, a
l’Alt Vinalopó, va arribar als nivells de concentració demogràfica dels principals centres argàrics precedents (López
Padilla, 2009a).
Una estimació a partir d’un càlcul conservador
d’aproximadament 1 persona per cada 25 m² ens donaria
com a resultat que un nucli com San Antón podria acollir
al voltant d’un miler d’habitants, mentre que els nuclis
de rang mitjà, com Cabezo Pardo, no estarien habitats
per més d’un centenar. No obstant això, aquests nivells
estarien molt per damunt dels que acollirien els encla-
[page-n-6]
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
vaments més xicotets, com el Barranco de los Arcos o
Caramoro I, on a penes hi hauria una vintena d’habitants.
Això vindria, segons la nostra opinió, a subratllar el paper
de centre polític exercit de manera continuada per San
Antón i Laderas del Castillo, i que en la zona perifèrica del
prebètic meridional valencià només seria assumit, molt
de temps més tard, per Cabezo Redondo.
L’excavació que entre 2006 i 2012 s’ha dut a terme
a Cabezo Pardo (López Padilla, 2009b), ha oferit dades
molt interessants sobre l’estratigrafia i l’organització urbanística d’un assentament de no més de 0,3 ha —que
podríem considerar prototípic dels assentaments de
rang mitjà del Baix Segura— alhora que ha proporcionat
la primera seqüència radiocarbònica per a un jaciment
argàric de la zona. D’acord amb la informació obtinguda, l’ocupació de Cabezo Pardo arrancaria entorn de
1950 cal BC, amb un poblat de cabanyes més o menys
allargades, de grandària mitjana i parets amb cantons
arrodonits, amb un sòcol de pedres i un alçat i coberta
construïts bàsicament amb fang pastat, canyís i brancatges. Sobre els paviments es van descobrir empremtes de
la utilització de pals per a la subjecció del sostre. Tots
aquests edificis van ser destruïts a causa d’un incendi
que degué produir-se cap al 1800 cal BC. Molt poc de
temps després, el poblat va patir una important transformació urbanística, almenys a la zona del cim, on es
van concentrar els treballs d’excavació. Allí es va constatar l’existència d’un edifici central, al qual se li endevinen
unes dimensions notables a pesar del seu pèssim estat
de conservació, i que va ser reconstruït o remodelat almenys tres vegades fins a l’abandó definitiu del poblat.
Al seu voltant discorria un carrer de poc més de 0,50 m
d’amplària, al llarg del qual es distribuïa una sèrie de
departaments, els paviments dels quals es trobaven en
una cota inferior a la d’aquella, i a la majoria dels quals
s’accedia a través d’una obertura dotada de escalons
rudimentaris (Fig. 4). Pràcticament tots aquests edificis
estaven dotats de bancades i d’un nombre considerable
de falques i estructures de maçoneria relacionades amb
la sustentació de la coberta. El més rellevant és l’edifici L,
que no disposava d’accés directe des del carrer, però que
tenia un banc corregut adossat a la cara interna de les
[ 129 ]
[page-n-7]
[ 130 ]
Fig. 4A. Cabezo Pardo (Sant Isidre / la Granja de Rocamora). Restes
de l’edifici central (a la dreta), del carrer i dels departaments situats
al sud (fons i esquerra).
Fig. 4B. Detall de l’enterrament femení de la tomba 1. L’esquelet jau
recolzat sobre el seu costat esquerre, amb els braços i les cames
fortament flexionats. A l’esquena, un bol de ceràmica.
parets, aquestes, a més, revocades amb una capa de calç
de color blanc. És l’única construcció d’aquestes característiques localitzada al jaciment. Quasi tots els edificis
van ser destruïts sense que es trobaren en el seu interior
evidències d’incendis, i sobre les seues ruïnes es va alçar
un altre conjunt d’estructures que repetien el mateix esquema urbanístic precedent, i que va perdurar almenys
fins a l’abandó definitiu de l’enclavament, entorn de
1550/1500 cal BC. Resulten molt notables les semblances
que en aquest aspecte guarda Cabezo Pardo amb l’orga-
nització urbanística observada al jaciment murcià de la
Tira del Lienzo, a Totana (Lull et al., 2012).
Esperem que els treballs acabats d’iniciar l’any
passat a Laderas del Castillo, a Callosa de Segura, aporten
altres novetats de no menor importància en relació a les característiques i la seqüència ocupacional d’un dels assentaments centrals de la zona, de manera que siga possible fer
comparacions en coordenades espaitemporals amb allò
que s’ha documentat a Cabezo Pardo.
[page-n-8]
da respecte a la resta del territori de l’Argar, tant en les
pràctiques socials registrades com en la pròpia dimensió
temporal; però, al mateix temps, s’hi aprecien certes característiques pròpies que potser es podrien atribuir a la
particular posició geopolítica que va ocupar l’espai argàric del Baix Segura i del Baix Vinalopó al llarg de la primera
meitat del II mil·lenni cal BC, i que també podria explicar
en part les peculiaritats del procés històric desenvolupat
a la zona a partir de 1500 cal BC (Hernández, 2009), en el
qual es va substanciar la dissolució de l’argàric en una altra realitat social completament diferent, en sintonia amb
el que va ocórrer a tot l’àmbit de l’Argar (Lull et al., 2013).
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
D’aquesta succinta anàlisi dels assentaments argàrics del Baix Segura i Baix Vinalopó podem, així, extraure
diverses conclusions preliminars. En primer lloc, constatar l’existència, entre ca. 2000 i ca. 1500 cal BC, d’un major
grau de jerarquització en l’àmbit argàric del Baix Segura
pel que fa al territori perifèric adjacent, que es manifesta
en la grandària superior dels assentaments i en un major
grau de concentració demogràfica als principals enclavaments. Aquest aspecte està íntimament lligat al desenrotllament d’un procés històric que, involucrant dues societats en contacte fronterer, va assignar un paper diferenciat a cada una d’elles en funció de situacions de partida
distintes, les causes i orígens de les quals enfonsen les
seues arrels, com a poc, en l’últim terç del III mil·lenni cal
BC (López Padilla, 2006).
D’altra banda, el que s’ha conegut fins ara i el que
permeten inferir els últims treballs és l’estreta sintonia
que l’àmbit argàric al sud de les terres alacantines guar-
[ 131 ]
[page-n-9]